Una de les preguntes més freqüents que ens fan els pacients quan venen per primer cop és:
“Però de veritat estàs fent alguna cosa?”
És natural que sorgeixi aquest dubte: venim d’una cultura sanitària on el que és eficaç sol associar-se a allò que és intens, que actua ràpid, que intervé amb força o amb soroll. Però el nostre treball segueix una altra lògica: la de la vida subtil, la que actua des de dins cap enfora, com fa la natura.
El nostre toc és suau perquè coneixem i confiem en la intel·ligència del cos. Sabem que aquesta intel·ligència no necessita imposicions, sinó condicions per poder expressar-se.
És com quan arribes a la vora d’un estany d’aigües quietes. Si tires una pedra amb força, remous tot l’ecosistema: espantes els ocells, aixeques el llot del fons, trenques la calma. Però si et quedes quiet i observes, l’aigua et mostra el reflex del cel, i a poc a poc pots percebre el moviment suau dels peixos, la dansa de les fulles que cauen, l’equilibri perfecte d’un món viu.
Aquest toc suau no és superficial sinó ven al contrari, és realment profund. Va directe al sistema nerviós autònom, que és qui regula la major part de les funcions vitals. Quan el cos rep un estímul no amenaçador, amable i precís, entra en un estat de seguretat. I només des d’aquest estat pot començar un veritable procés de regulació i sanació.
Imagina que el cos és com una flor que s’ha tancat per protegir-se del fred, del vent o d’una agressió externa. No pots fer que s’obri estirant-ne els pètals: els trencaries. Però si canvies l’entorn —li dones calor, llum, aigua— la flor s’obrirà sola, des de dins, quan estigui preparada. Així passa amb el cos. Quan el toquem des de la presència i l’escolta, el cos comença a confiar, a deixar anar capes de tensió acumulades, a obrir-se des del seu propi ritme. Així és el nostre contacte, una presència que acompanya, que guia sense imposar, que facilita sense exigir.
Hi ha una saviesa profunda en els ritmes subtils del cos, ritmes que es poden escoltar si hi parem atenció: el lent anar i venir dels fluids, la respiració profunda de les membranes, el pols vital que batega més enllà del cor. Aquests ritmes són com els cicles de la lluna, les marees o les estacions: no poden ser forçats, només acompanyats.
Quan toquem d’aquesta manera, estem dient al cos: “T’estic escoltant. No vinc a imposar res. Estic aquí per ajudar-te a trobar el teu propi camí cap a l’equilibri.” I aquesta escolta profunda és, en si mateixa, terapèutica.
El tacte suau és, també, un acte de confiança. En el cos, en la vida, i en el procés. És un gest que diu: “No cal lluitar. El que ets ja és suficient. I des d’aquí, podem començar a caminar.”
